Una semblança de Tulio Rosembuj

Se’ns ha marxat un geni i una figura de l’univers tributari. Els vostres milers d’escrits ens acompanyaran sempre.

Era un examen oral. Però no era el convencional examen oral davant del tribunal que t’obligava a saber-te, ad pedem lit, fins a la més reconeguda coma, de la lletra més infima d’un o dos prolixos manuals. D’aquells exàmens, ja n’havia passat algun. En recordo un, concretament, que el professor “jutjador” era un opositor frustrat que envelliava els alumnes com jo, érem capaces de memoritzar com a papagais el Lacruz Berdejo. És clar. La meva nota en aquest cas no passarà de seis, per motius que no cal ser gaire intel·ligent per percebre.

Els nervis nervis d’aquella ocasió eren uns altres. Havia passat un any prenent notes d’unes classes que ni entenia, ni estaven estructurades, ni maleïda la gràcia que em feien. Només el carisma del professor, que seguia fumant -i no poc- a la tarima tot i que el tabac començava a viure temps d’atavisme, em permetia seguir viu a l’assignatura de Dret Tributari II. Part especial.

El professor en qüestió, el catedràtic Tuli Rosembuj, seria aprta fonamental en la meva futura existència i m’acabo d’assabentar de la seva mort, amb 79 -casi 80- anys de vida.

Es pot dir que Sainz de Bujanza és considerat el pare de la rama científica -per al crèdul que encara cregui que el dret i una ciència- del Dret Tributari a Espanya, Tuli Rosembuj és sens dubte el pare del Dret Internacional. I ho serà per tota l’eternitat. El seu manual i classes així ho testifiquen, Recordo que la primera classe del curs en qüestió, en comptes de començar explicant-nos l’anodí fet imponible de l’IRPF, com faig jo ara, va tractar el tema de la subcapacitació, una figura que s’havia inclòs a l’impost de societats. La classe següent va parlar d’una cosa anomenada preus de transferència i, ho recordo com si fos avui, del principi “at arms leng” que s’hauria d’aplicar a la seva futura regulació. El règim de operacions vinculades via. Aleshores, al món oníric. Més endavant va tocar la transparència fiscal i, és clar!, la transparència fiscal internacional. No va parlar d’IVA, ni de Successions, ni de Donacions, ni –per descomptat– dels impostos locals. Ni falta que feia. Els assistents a les classes estàvem, sense saber-ho, anteposant-nos al futur, com van fer els afortunats d’Orwell o Huxley al moment.

Tuli era, a més, un llop solitari que va sobreviure a la més cruenta escissió acadèmica que ha viscut la nostra rama del dret al món universitari, un autèntic visionari. Un exmondoner que va venir a Espanya amb idees que subverteixen l’ordre establert llavors pels catedràtics de l’època, als quals no s’acostava ni de cap manera.

La seva vida transcorre allunyada del desagradable món universitari, amb la seva veritable il·lusió que sempre va ser la seva editorial i concretament, la revista El Fisco, on publiqui el meu primer article- sobre la llavors aprovada Llei de Consumidors i Usuaris, pren ja!- i vaig col·laborar durant molts anys. Fins al final dels seus dies, ja que m’ho vaig trobar fa uns dos mesos a la zona espera de l’estació de Sants i em va comentar que tenia un llibre gairebé culminat que publicaria a la seva editorial on volia volcar les seves darreres idees sobre tributació de la Intel·ligència Artificial i altres herbes pròpies de la utopia tributària.

En aquesta conversa em va sorprendre dient-me que el millor jurista del segle XX havia estat Carl Schmitt i que considerava que era l’única cosa que li valia la pena llegir. Jo el mirava incrèdul, alguna cosa a qui estava força acostumat i només vaig encertar a dir-li que m’alegrava haver-lo conegut feia més de 20 anys. La seva resposta va ser l’epítom del fascinent que podia arribar a ser Tuli: em contesto que ens coneixíem exactament fa 26 anys el curs 1998-1999.

Una memòria privilegiada a una ment maravillosa. Aquest era el Dr. Rosembuj.

Una persona reservada fins a l’obscurantisme, que volia que els altres a la seva manera, des del seu mític despatx de la Via Augusta de Barcelona, ​​envoltat de llibres i de tabac per tot arreu. Amb una mirada intel·ligent i un somriure sorneguer, i aquest etern accent que recordava la seva Argentina d’Origen. Sempre que veig Ricardo Darín, i demà ho veuré en directe, penso que deu el seu fill (il·legitim per descomptat).

Li dec molt a Tuli. Més del que ell va haver cregut. Cap ha apostat per mi tant com ell al món acadèmic, en un moment crucial a la meva vida. Tan és així que jo anava per a concursalista, volia ser discípula de Sastre Papiol, les classes del qual m’atrapaven. Tulio em va motiu per fer la seva a l’Institut i després em va posar a fer classes en ell.

Al costat de Jesús Moyano, Lluís Atienza, Eduard Barrachina i els difunts Fernando Blázquez i Joan Iglesias, tots molt més veterans. Estic 10 anys fent classes allà, vinculat a la que considero -mal que li pesi a algun- casa meva: La Universitat de Barcelona.

En fi, no sé si va veure alguna cosa en mi que altres no havien vist, però sense saber-ho serà el meu mentor. Mai em va defraudar i crei humilment que jo tampoc no el defraudé a ell. Fins i tot quan vaig fer aquest examen de què parlava al principi.

Quan em toco el torn i me’n vaig a dormir a la tarima les seves primeres paraules van ser les següents: “Bé Alarcón, com anàvem parlant: expliqui’m la diferència entre filial i sucursal”. Encara em quedo pensant la cara que em va haver de quedar, petrificat, davant d’una pregunta que no tenia res a veure amb el que jo havia estudiat durant una setmana. I fins aquell dia a l’estació de trens em va recordar que, després de la meva reclamació posterior, m’havia fet la nota.

S’ha vingut el geni i la figura de l’univers tributari. Els vostres milers d’escrits ens acompanyaran sempre. Els fiscalistes del futur els sabran apreciar millor que nosaltres. No en tinc cap dubte. Mentrestant, et trobarem a faltar, Tuli. I, com diria el rei romà de qui els teus parells prendran el teu nom propi, sit tibi terra levis.

Per Esaú Alarcón, soci de Gibernau i professor associat de la Universitat Complutense de Madrid.

Reproducció de l’article publicat a   Expansió.com, el 5 de setembre de 2024.